dimecres, 28 de desembre del 2016

Observacions d'Eugeni S. Reig al llibre «Paraules en xarxa»

Tot seguit hi ha les observacions que va fer Eugeni Reig al llibre Paraules en xarxa en la taula redona de les jornades dels Premis Ciutat dAlzira 2015. Moltes de les esmenes shan incorporat a ledició digital en PDF.  
Les observacions estan publicades en ladreça següent:
www.migjorn.cat/bd/esreig_observacions-paraules-en-xarxa.htm

Òbviament, he dagrair moltíssim les paraules dEugeni Reig. 

 
Observacions al llibre Paraules en xarxa 
Eugeni Reig
València, 5 de novembre del 2015


Agarrar-se a una paret llisa
Definició del llibre Paraules en Xarxa: Ser una persona molt llesta
Definició adequada: Valdre’s de qualsevol recurs, per estany o inversemblant que siga, per tal de resoldre una situació problemàtica, conflictiva o perillosa o d’atényer un objectiu molt difícil d’aconseguir.
Aguaitar
Definicions del llibre Paraules en Xarxa: “Vigilar” i “Anar a un lloc, passar per un lloc”.
Caldria afegir: Mirar sense ser vist.
Ahucar
En lloc d’emprar la lletra hac per a indicar l’hiat, com feien els clàssics, considere que seria millor la grafia “aücar”, com “aüssar” i “aüixar”.
Alçador
Definició del llibre Paraules en Xarxa: Estanteria, prestatgeria
Definició correcta: Estant, prestatge
Ampar
Definició del llibre Paraules en Xarxa: Demanar prestat
Definició correcta: Prendre prestat
Anar de rodes a pilar
És “Anar de rodes a pilars”.
Anar més que copi (minúscula) i anar més que Meló (majúscula)
“Córrer més que Copi” i “córrer més que Meló”.
S’han de posar les dues en majúscula.
Fan referència al ciclista italià Fausto Coppi i al corredor José Morant, natural d’Elx, de malnom Meló o el Meló.
Anar pontifical
És “Anar de pontifical”.
Ser la bufa de la gamba (en l’entrada “bufa”)
Definició del llibre Paraules en Xarxa: Expressió per a referir-se a una situació poc seriosa o en la qual es perd el temps.
Definició més adequada: Expressió que s’usa per a expressar que alguna cosa que no funciona bé, que està desorganitzada, desordenada, que és un desgavell, que no ens mereix confiança, que és un desori, que no és possible prendre-se-la seriosament. Es pot dir d’una institució, d’una entitat, d’un organisme, d’un col·lectiu, d’una ideologia, d’una situació, d’un treball, d’una actitud o d’altres conceptes més o menys abstractes i també d’un objecte concret.
L’estudiós alcoià Josep Tormo Colomina en el seu treball Origen dels modismes antroponímics alcoians dins del llibre IV col·loqui d’onomàstica valenciana / XXI col·loqui de la Societat d’Onomàstica en l’entrada ser la bufa de la Gamba ens diu: “la bufa és un eufemisme alcoià per a la vulva [...]” i en l’entrada paréixer Ca la Gamba ens explica: “Ca la Gamba va ser una de les cases de xiques més famoses d’Alcoi, a primeries de segle (es referix al segle XX). Estava situada en el carrer de la Puríssima, prop del Portal de Riquer.
Equivalents: ser la figa la Maua, ser la figa mandanga
Equivalent en castellà: ser al coño de la Bernarda
Cagabandúrries
Definició del llibre Paraules en Xarxa: Home que no té molta força, ni caràcter, ni espenta.
En el meu llibre El valencià de sempre hi ha l’entrada Cagamandúrries
Definició del llibre El valencià de sempre: Persona de poc seny, de poc trellat, que actua de manera irresponsable, que no té gens de formalitat, que fa les coses de qualsevol manera, que és poc seriosa, que no complix els compromisos, que no mereix crèdit.
Tenim la dita popular:
En este món hi han hòmens, homenets, homenicos, homeniquecos, cagamandúrries i cadiretes de cagar.
Aquesta paraula l’usa l’escriptor Joan Francesc Mira, encara que ell la grafia cagabandúrries en lloc de cagamandúrries. ¿Per quin motiu ho fa així? Doncs perquè l’única grafia admesa en els diccionaris normatius de la nostra llengua per a l’instrument musical denominat bandúrria és amb una b inicial. La qüestió és que tots els valencianoparlants, quan pronunciem el nom del citat instrument, diem mandúrria, amb m. La paraula valenciana mandúrria deriva de la castellana bandúrria de la mateixa manera que el mot valencià moniato deriva del castellà boniato. Els valencians, al pronunciar els citats mots castellans, hem canviat la b inicial per una m, però a l’hora de fixar la grafia culta dels citats vocables s’ha seguit el criteri de ser fidel a la pronúncia popular en moniato però a l’origen etimològic en bandúrria. És una decisió incongruent. Considere que la paraula mandúrria, que és la que correspon a la nostra pronúncia popular, ha de ser, imprescindiblement, normativa i ha de substituir la forma bandúrria de la mateixa manera que, en diferents moments, s’ha substituït tàpara per tàpera, recó per racó, darrera per darrere o carbassa per carabassa. Rectificar és de savis.
El DOPV de l’AVL arreplega cagamandúrries i no cagabandúrries però en canvi recull bandúrria i no mandúrria. El DNV , en canvi, no seguíx el mateix criteri i recull cagabandúrries però no cagamandúrries i dóna la definició següent “Home covard, sense valor ni decisió. En canvi trobem bandúrria i també mandúrria que du la marca de col·loquial i remet a bandúrria. No sembla molt coherent.
Lo més calent està en l’aigüera (en l’entrada “calent”)
Aquesta expressió és molt usada en alguns indrets de Catalunya però els valencians no l’emprem ni l’entenem. Dubte que hi haja cap valencià que sàpia què és una aigüera si no ho ha deprés en un llibre. Els valencians no diem aigüera, diem pica o pila, segons llocs.
En canvi el llibre no arreplega l’expressió el gat està gitat en el foguer, molt usada en valencià per a expressar el mateix concepte.
Dàtil de barberia (en l’entrada “dàtil”)
Definició del llibre Paraules en Xarxa: Persona que passa tot el dia en un establiment sentint converses alienes i escodrinyant assumptes que no li haurien d’importar.
Diu: “Per cert, què deu tindre a vore un dàtil amb una barberia?”
És una deformació humorística de “dàtil de berberia” i caldria explicar-ho.
Esporrejar
Definició del llibre Paraules en Xarxa: Fer mal un colp o una ferida.
Definició del llibre El valencià de sempre: Fer mal a algú. Causar dolor físic per alguna causa traumàtica. Espatlar.
Foraca
Definició del llibre Paraules en Xarxa: En la ximenera, la foguera que fas dins.
Definició correcta: Llar de foc.
Fregitanga
Definició del llibre Paraules en Xarxa: Conjunt de coses fregides.
En valencià es diu “fregitori” i en castellà “fritanga”. Ni en valencià es diu “fregitanga” ni en castellà “fritorio”.
Gavarró
Fruit de la gavarrera (planta de l’espècie Rosa canina).
També hi ha l’equivalent “gavarrot”.
En la Cançó de Serafí de dimarts 16 de juliol de 1968, va escriure Joan Valls Jordà:
«Una notícia han donat
que et posa el cor en un crit
informant que en ple Madrid
cruelment s’han intoxicat
durant un nupcial convit
dues famílies contentes
menjant clòtxines pudentes
i gambes que s’han florit.
La núvia sofrí els assots
dels més dolents retorçons
fent-li, amb moltes precaucions,
un llavat de gavarrots.»
Els fruits, les fulles i l’arrel de la gavarrera són molt rics en tanins i, per tant, una decocció de qualsevol d’eixes parts de la planta és un remei adequat per a frenar la diarrea, siga per via oral o per via rectal.
A Alcoi, al líquid que s’introduïx en l’intestí gros, injectat a través de l’anus, com a remei per a determinades malalties, és a dir, l’ènema o lavativa, rep el nom de llavat.
Així, doncs, un llavat de gavarrots és un ènema d’una decocció de fruits de gavarrera.
Gotinyar
Definició del llibre Paraules en Xarxa: Ploure lleugerament.
Definició del llibre El valencià de sempre: Caure gotes, quan comença a ploure i encara no s’ha agarrat fort.
Llavoretes
Definició del llibre Paraules en Xarxa: Llavors d’anís.
Els granets que els valencians anomenem llavoretes no són les llavors de l’anís, són els fruits de l’anís.
Llimoner
Definició del llibre Paraules en Xarxa: Persona que ven llimonades i gasoses.
El llibre Paraules en Xarxa inclou “llimoner” (venedor de llimonades) però no “sifoner” (venedor de sifons).
Morral
Definició del llibre Paraules en Xarxa: Persona grossera.
Definició del llibre El valencià de sempre: Persona innoble, dolenta, que té males intencions i actua maliciosament.
L’origen d’aquest mot, en aquesta accepció, és el cognom de l’anarquista Mateo Morral, que el 31 de maig de 1906 va llançar una bomba camuflada en un pom de roses en passar pel carrer Major de Madrid la comitiva que duia al Palau Reial els reis d’Espanya Alfons XIII i Victòria Eugènia de Battenberg, que s’acabaven de casar. La bomba, en esclatar, va matar diverses persones, però els reis varen eixir il·lesos de l’atemptat. Morral, fill d’un fabricant de teixits de Sabadell, es suïcidà l’endemà després de matar el guàrdia que l’havia detingut.
No saber on pondre l’ou
Forma correcta: No saber on pondre
“Pondre l’ou” és un castellanisme manifest. Un animal que pon (un ocell, un rèptil, un peix, etc.), l’única cosa que pot pondre són ous.
Ser d’escola d’amén
És “ser escolà d’amén”. Falta un accent greu damunt la a.
Xurra
Definicions del llibre Paraules en Xarxa: “Febra que ix als llavis” i “Sort”.
Caldria afegir: “Làtex”. (Es diu a la Safor).


Eugeni Reig i «El valencià de sempre»



Vaig conéixer lautor del llibre amb El valencià en perill d’extinció. Per a mi, va ser un descobriment ben important. Va ser de les primeres voltes que llegia un llibre de llengua en el qual m’identificava, m’identificava molt amb la llengua en què estava escrit.
En tinc la primera edició i la segona (ratllades i amb paperets per tot). Són el germen i gran part del llibre El valencià de sempre.  Però abans de parlar-ne, m’agradaria dir un parell de coses més sobre Eugeni Reig.
Com bé s’ha dit, és un treballador infatigable per la llengua. Fa moltíssima faena, com ara una que no deu ser tan coneguda, però per a qui treballem en este món és ben important.
Reig es fa càrrec del butlletí digital Informigjorn (hui m’ha arribat el que fa 1212) en el qual ens dóna a conéixer tot de notícies relacionades amb la llengua. I també és autor de molts articles de divulgació sobre qüestions lingüístiques concretes que tracta d’una manera ben pedagògica.
Com que no tenim molt de temps, esbossaré una mica què és El valencià de sempre. Se n’ha dit que és una obra que apuja l’autoestima als valencians que la lligen. I és deveres. I per què? Perquè conté  tot un cabal propi de paraules i expressions que no havien figurat o havien figurat poques voltes en els llibres.  És l’obra continuadora de Valencià en perill d’extinció, en versió revisada i ampliada.
Conté 2.180 entrades de paraules i locucions d’eixes que molts valencianoparlants reconeixen de seguida com a pròpies, o com a paraules que li sonen.
D’eixes entrades, 1.440 procedeixen de la segona edició de Valencià en perill d’extinció, 300 formaven part de l’inèdit Lèxic valencià d’ahir i de hui, i ha incorporat 440 articles nous de paraules i expressions ben genuïnes.
A més, en gran part de les entrades, hi ha exemples literaris d’autors com ara Olivares, Cucarella, Enric Valor, Piera, Mira, Ferran Torrent o Josep Lozano.
Emili Casanova, acadèmic de l’AVL, n’ha dit que és «Una obra de referència amb les entrades ben definides, ben redactades, ben documentades, amb una prosa clara, mesurada perquè no hi hagen paraules o construccions que no s’entenguen».
Segons un altre acadèmic, Palomero, l’obra de Reig, en general, «ha servit per a promoure la reflexió dels usuaris del valencià sobre determinats aspectes de la nostra llengua» i té «aportacions originals i molt meritòries amb què ha despertat consciències i ha aclarit vicis i errors».
Albert Pla Nualart, des de l’Ara ha dit, referint-se a El valencià de sempre, que «és un diccionari personalíssim, que traspua amor per la llengua, i d’una claredat expositiva modèlica. El lector hi aprendrà paraules i expressions, però aprendrà, al mateix temps, a estimar-les».
Durant molts anys una bona part del valencià estava relegada a la condició de dialectal, col·loquial, estava estigmatitzat... Hi havia (i hi ha) paraules que tenien l’anatema del castellanisme o barbarisme, i este llibre contribueix a desmentir eixos prejuïns, reivindica eixa part de la parla natural i genuïna.  En definitiva, una obra imprescindible per a tots els qui s’estimen la llengua que parlen.
I ara permeteu-me que vos en faça un tast per damunt damunt, és a dir, d’una manera molt superficial, com diu el llibre.
He triat unes quantes entrades arreu, però hauria pogut ser qualsevol entrada.
Altra volta ‘novament, de nou’ en què explica la diferència entre altra volta i una altra volta. I, a més, reivindica l’ús de l’expressió davant de l’omnipresent, de ja fa temps, de nou. ¿Deuen tindre alguna cosa a vore els traductors autormàtics? I el fet de traudir del castellà?
Els verbs aüixar i aüssar, els adverbis despús-ahir, despús-demà, despús-anit, despús-ahir no, l’altre, paraules ben conegudes i d’ús estés. Però d’eixes que no trobes escrites sovint.
També hi ha noms d’animals com ara cucala ‘Ocell de la família dels còrvids’. Paraula el significat de la qual no coneixia, tot i que sí que coneixia l’expressió mirar les cucales.
Expressions com donar la llanda, ‘importunar’, o donar pena, ‘molestar’, per exemple «no em dóna pena fer-ho».
En acabant com a ‘més tard’. D’una manera ben estesa, en els llibres es fa servir després.
De faena diu que «és més antic que el sinònim feina, preferit per la llengua estàndard» i inclou paraules derivades com ara desfaenat. També expressions i refranys, com ara «faena feta no fa destorb» o «faena fuig, menjar vine».
Figatell, que ja no és paraula que cal reivindicar perquè ara s’estila en tots els bars de València! Per cert, eixa menja, en el parlar que he deprés és la randeta. També hi ha qui diu colomet, retaquet, coqueta de fetge, fetge en randa i, si no vaig errat, a Algemesí en diuen coronel·la.
Huitava, ‘espai de huit dies’, que és viu a Alcoi, i també més al sud. Al qual podem afegir «Diuen que per als amics i parents tenim huit dies de temps».
El verb humir que vol dir ‘fer que una cosa esdevinga humida’. Verb no inclòs en moltes obres lexicogràfiques. «Humix-ho bé», per exemple, és habitual en el parlar que he deprés.
Llavutxar, que no la coneixia, però sí que eixa manera de crear derivats deu haver-ne creat uns quants, com ara una que m’ha vingut al cap en llegir llavutxar, el verb cavutxar amb un sentit semblant.
Més aïna, locució adversativa equivalent a més aviat, més prompte, més aïnes amb el siginificat de ‘amb tendència a’.
Paréixer, que em pareix una entrada important. Trobe que s’ha de reivindicar l’ús d’eixe verb amb la parella semblar i també caldria parlar d’assemblar-se i tindre una ressemblança. I és que a voltes pareix que tot és semblar.
I milanta més! Que és numeral imaginari.
Per cert, una aportació fonamental que fa en el llibre són les pàgines 7-14 en què explica el model lingüístic que fa servir. Hi ha matèria... per a un debat.
El valencià de sempre és un llibre de repica’m el colze, en la segona accepció que conté el llibre.

(text que vaig dir en una taula redona de les jornades dels Premis Ciutat dAlzira de lany 2015)

dimarts, 13 de desembre del 2016

Dites relacionades amb el temps



Pel gener es gela l’aigua en el pitxer.
Tronades de gener, bona anyada solen fer.
Al gener, de dia al sol i de vesprada al braser.
Al gener tanca la porta i encén el braser.
Pluja de gener, blat al graner i vi al celler.
Si al gener la gavina va per l’horta, fes foc i tanca la porta.
Per Santa Agnés una hora més.
Les tronades de gener, engrandeixen el graner.
Per Sant Antoni del porquet a les cinc ja es veu solet.
Per Sant Sebastià una hora més de dia fa.
Passat el mes de gener, ja pots podar ben lleuger.
Si la Candelera plora, l'hivern és fora, si la Candelera riu, el fred és viu i tan si plora com si riu, ja ve l’estiu.
Si la Candelera plora, l'hivern fora; si la Candelera riu, torna al niu. Tant si riu com si plora encara queden dos mesos de mala ora.
Si la Candelària riu, ja estem a l’estiu, si plora ja està l’hivern fora.
Si la Candelera plora, l’hivern fora. I si la Candelera riu, l’hivern és viu.
Per la Candelària, tant si plora com si riu, ja ve l’estiu.
Si la Candelària riu, ja estem a l’estiu, i si plora ni dins ni fora.
Per la Candelera creix el dia una hora sencera
"Si la Candelaria riu ja està ací l'estiu, i si plora l'hivern està fora" i l'interlocutor deu contestar "Que riga, que plore, o que deixe de plorar un bon cantó d'hivern ens queda per passar"
Per Sant Blai creix el dia un pas de cavall.
Per Sant Blai el blat verdejant.
Per Sant Blai, la cigonya voràs.
Més tard o més matiner, carnaval dins del febrer.
Per febrer de cap o de cua l’ha de fer.
No hi ha febrer, sense flor d'ametler.
A Sant Vicent de la Roda ja avança el dia una hora. Per Sant Sebastià una hora de dia més fa. I per a Sant Vicent de la Roda... allarga el dia una hora.
Carnestoltes mullades, Pasqües assolellades.
Març marçot, mata la vella vora del foc i la jove si pot.
Març marçot, mata l’ovella, i el pastor, si pot, a la vora del foc.
Març ventós i abril plujós, fan el maig florit i formós.
Fins a l’abril, no et lleves fil.
No digues hivern passat fins que Sant Jordi haja arribat.
Fins que no passe Marquet i Creveta no et lleves la jaqueta. 
A maig a segar vaig, i a juny la corbella al puny.
A Sant Pere móres, verdes o madures, però segures.
A l’estiu, alfals, a l’hivern, palla, i tot l’any amb la rabera.
A l’estiu, tot lo món viu!
A l’estiu, tota cuca fa el seu niu!
A l’estiu, tota cuca viu!
A Sant Miquel, qui agarra una figa és d’ell.
Per Sant Miquel, les figues són mel.
Al setembre, qui tinga blat, que el sembre.
Raïms de Sant Jaume, raïms aigualits; raïms de setembre te’n llepes els dits.
Si a l’octubre plou, el rovelló mou.
Octubre finit, mor la mosca i el mosquit.
A la tardor, ni fred, ni calor.
La tardor porta la tristor.
Pluja de tardor fa bona saó.
Novembre humit et farà ric.
Per novembre, bones torrades, castanyolades i brunyolades.
En novembre qui no ha sembrat, que sembre.
De novembre enllà, agafa la manta i no la deixes de la mà!
Quan novembre ve, abriga’t bé.
De Tots Sants enllà agafa la manta i no la deixes anar!
Per Tots Sants, amaga el palmito i posa’t els guants!
Per Tots Sants, qui no estrena no té mans.
Per Sant Andreu si no heu sembrat, sembreu i si ampreu la collita tornareu.
«Al desembre i al gener, busca sempre un bon recer»
«Pel desembre gelades i sopes escaldades»
«Pel desembre i el gener, no sigues matiner»
«Qui al desembre ha de festejar, a la vora del foc s’ha de ficar.
A l’hivern el millor amic és un bon abric.
Per l’hivern, bona sopa i vi calent.
Pel Nadal ni peix ni pardal.
La roba pel Nadal s’eixuga al fumeral.
Nadal a casa i prop de la brasa.
Per Nadal, cada ovella al seu corral.
Per Nadal, cada perdiu al seu niu.
Per Nadal, el porc en sal.
Per Nadal, s’avança un pas de pardal.
A Santa Llúcia el dia allarga un pas de puça, a Nadal un pas de pardal i a Sant Vicent de la Roda el dia allarga una hora.
Per Santa Llúcia, un pas de puça. Pel Nadal, un pas de pardal. Per Sant Antoni, un pas de dimoni i per Reis, bèstia el que no ho coneix.
Per Sant Esteve, un pas de llebre.

Carnestoltes moltes voltes, Quaresma no tornes més, Pasqua de vuit en vuit dies i Nadal de mes a mes.
Carnestoltes quinze voltes, i Nadal de mes a mes, tots els dies foren festa, i Quaresma no hi hagués.
Carnestoltes quinze voltes i Nadal de mes a mes. Tots els dies foren festa i el diumenge que plogués. I la Quaresma mai tornés!